LES DEUS I LA SEVA COMPOSICIÓ

INTRODUCCIÓ

Les fonts són brots naturals d'aigües que sorgeixen de l'interior de la terra procedent d'un aqüífer o dipòsit d'aigües subterrani i poden aflorar en un sol punt o en diferents zones d'un terreny. El seu origen es deu a les aigües de pluja que es filtren a terra i després sorgeixen a l'exterior en un altre lloc de menor altitud. També poden tenir un origen ignis, apareixent en aquest cas les deus d'aigua calenta o aigües termals.
            Un aqüífer es pot definir com una formació geològica, constituïda per una o més capes de roques (graves, sorres, calcària, etc.) capaços d'emmagatzemar i difondre l'aigua a través d'elles en quantitats significatives i que pugui extreure mitjançant diversos sistemes de captació . Els aqüífers poden tenir dimensions molt variades tant en superfície com en gruix. 

LES FONTS: són construccions realitzades per l'home aprofitant la presència de les deus. Amb això s'ha pretès conservar els aqüífers construint sistemes de captació i emmagatzematge com han estat les Mines d'aigua i aprofitar així les seves aigües per a diferents usos (agrícola, ramader o domèstic). Aquests sistemes de captació i emmagatzematge s'han aplicat des d'èpoques remotes i han representat una manera de disposar d'aigua a l'abast de l'home en llocs on no existien grans aqüífers superficials com els llacs i rius, que permetessin desenvolupar activitats humanes.

                En el major o menor cabal d'aigua que generen les deus influeix l'estació de l'any i el volum de les precipitacions que es produeixen.

                Els aqüífers es poden distingir per la qualitat de l'aigua subterrània existent en els mateixos. Cada aqüífer té una aigua amb una determinada qualitat natural que està íntimament lligada a les característiques geològiques del terreny on es troba i pels que ha viatjat anteriorment. També influeix el temps de permanència durant el qual ha estat l'aigua en contacte amb els components minerals d'aquests sòls. La qualitat de les aigües de les deus s'ha de valorar des del punt de vista fisico-químic: característiques organolèptiques, contingut en sals dissoltes o grau de mineralització, composició química, però també des del punt de vista microbiològic. L'anàlisi de les característiques fisicoquímiques de les aigües ens permet comprovar la seva puresa pel grau de mineralització, i les anàlisis microbiològiques la presència de microorganismes indesitjables (bacteris, virus o paràsits) que poden ser nocius per la salut. També cal tenir en compte que definir la qualitat de l'aigua com a "bona o dolenta" dependrà en moltes ocasions l'ús que se li hagi de donar, doncs unes aigües poden ser bones per a determinats usos industrials i no ser-ho per a l'agricultura o el consum humà.

                Les aigües de deus que es vagin a utilitzar per al consum públic o per a la seva comercialització com a aigües envasades, han de complir els criteris establerts per les normatives corresponents de les aigües de subministrament públic i de les aigües envasades, on queden reflectides les característiques fisico-químiques i microbiològiques que han de complir. Segons aquestes normatives es defineixen les Aigües de brollador com les potables d'origen subterrani que emergeixen espontàniament en la superfície de la terra o es capten mitjançant tasques practicades a l'efecte, amb les característiques naturals de puresa que permeten el seu consum. La seva composició i restants característiques essencials s'han de mantenir constants, dins dels límits imposats per les fluctuacions naturals.

                Les aigües de brollador es poden catalogar segons determinades característiques relacionades amb la seva composició química: 

• Mineralització molt feble (fins a 50 mg / l de residu sec)

• Oligometálicas o de mineralització dèbil (fins a 500 mg / l de residu sec)

• Mineralització forta (més de 1500 mg / l de residu sec)

• Bicarbonatada (més de 500 mg / l de bicarbonat)

• Sulfats (més de 200 mg / l de sulfats)

• Clorurada (més de 200 mg / l de clorurs)

• Càlcica (més de 150 mg / l de calci)

• Magnèsic (més de 50 mg / l de magnesi)

• Fluorades o que conté fluorurs (més d'1 mg / l de fluorurs)

• Ferruginosa o que conté ferro (més d'1 mg / l de ferro bivalent)

• Acidulada (més de 250 mg / de CO₂ lliure)

• Sòdica (més de 200 mg / de sodi)  

  Hi ha una sèrie de paràmetres de tipus fisico-químics que ens permeten valorar les característiques en la composició química de les aigües de font, com són:
  
  

  • Conductivitat

  • pH

  • Duresa

  • Calci

  • Magnesi

  • Clorurs

  • Bicarbonats

  • Sulfats

  • Sodi

  • Potassi

  El significat de cadascun d'aquests paràmetres és el següent: 

  
  Conductivitat: Ens indica el grau de mineralització de l'aigua pel contingut de sals en solució. Es mesura el pas de corrent elèctrica a través de la solució que conté els electròlits o ions (en aquest cas les sals en solució). Els valors de la conductivitat estan relacionats amb la concentració de sòlids dissolts, sent aquest paràmetre d'interès per detectar canvis en la qualitat de l'aigua dels aqüífers. La conductivitat s'expressa en

  μS / cm i es poden classificar les aigües segons els següents valors:

  CONDUCTIVITAT (μS/cm)	MINERALITZACIÓ
  < 100	Molt feble
  100 – 200	Dèbil
  200 – 333	Mitja
  333 – 666	Mitja accentuada
  666 – 1000	Important
  > 1000	Excessiva

   
   pH: El pH és una mesura de la concentració d'hidrogen expressat en termes logarítmiques. Els valors del pH disminueixen a mesura que la concentració dels ions hidrogen augmenta, variant entre un rang de 0 a 14. Els pH inferiors a 7 són àcids i els superiors bàsics. El pH 7 es considera neutre.  

  És un paràmetre d'interès en la valoració de les característiques fisico-químiques de l'aigua, doncs variacions importants del pH en rangs molt àcids o alcalins afecten de forma negativa a la vida aquàtica.

  El pH de l'aigua oscil·la habitualment entre 6,5 i 8,5. En general l'aigua té un sistema amortidor del pH (el sistema carbonat-bicarbonat) de tal manera que petites aportacions d'aigües amb pH àcids o alcalins serien neutralitzats per aquest sistema amortidor natural. Únicament es podrien observar variacions importants en el pH quan es produïssin abocaments d'origen industrial que afectessin a aquest sistema amortidor produint pH molt àcids o molt alcalins.  

  DURESA: La duresa de les aigües està relacionada amb la presència de sals de calci i magnesi. Són coneguts els efectes que produeixen sobre la capacitat netejadora dels sabons impedint la formació d'escuma, la cocció inadequada de les llegums per formació de pectatos insolubles, o els fenòmens d'incrustació en metalls en processos de tèrmics. Diversos estudis epidemiològics relacionen els beneficis preventius de les aigües dures front a diverses malalties cardiovasculars.

  CALCI: El calci és necessari per a la bona activitat neuromuscular, coagulació sanguínia, formació d'estructures òssies i manteniment de la dentadura sana. La presència de calci afavoreix l'eliminació de oxalats de l'organisme per via fecal, contribuint a disminuir la producció de càlculs renals de oxalats càlcic que solen ser els més freqüents. Però també es considera que concentracions elevades de calci a llarg termini poden influir en la formació de litiasi.

   

MAGNESI: El magnesi és essencial per al sistema nerviós i el sistema muscular i intervé en sistemes enzimàtics. Acostuma a haver-hi menor quantitat de magnesi que calci en l'aigua. Però nivells alts poden tenir una acció laxant i diürètica.  

CLORURS: Els clorurs a les aigües es troben en forma de sals sòdiques i potàssiques. És habitual la seva presència a les aigües continentals i la seva concentració és molt petita si es compara amb l'aigua del mar. Els nivells alts de clorurs en l'aigua es produeixen per filtracions d'aigües marines o zones amb terrenys salins que per filtració passarien a l'aigua dolça. Els nivells alts de clorurs comuniquen l'aigua sabor salat, i les aigües són agressives per als metalls.

BICARBONATS: Els bicarbonats tenen funcions digestives i poden contribuir a la prevenció dels càlculs renals.

SULFATS: Els nivells alts de sulfats comuniquen un cert regust amarg. També tenen efectes laxants més intensos depenent del catió associat, ja que s'incrementa aquest efecte amb el sodi i el magnesi i menys amb el calci.
SODI: És habitual que en l'aigua existeixi major proporció de sodi que de potassi, ja que el potassi és absorbit per les argiles. Malalties de tipus cardiovascular o renals en les que es recomana dieta hiposòdica, l'aportació de sodi pels aliments o l'aigua pot tenir efectes negatius.

POTASSI: És necessari per al funcionament dels teixits, els músculs i el sistema nerviós. El potassi és un ió característic del líquid intracel·lular, al contrari que el sodi que és extracel·lular. Intervé en els mecanismes de regulació de la pressió osmòtica i en l'equilibri àcid-base de l'organisme. La seva presència en l'aigua aporta aquest ió als mecanismes fisiològics.

CARACTERISTIQUES FISICO-QUIMIQUES D’ALGUNES FONTS EN L’INTINERARI

DE L’EXCURSIÓ E-07

FONT L’ESPINAGOSA

COMPOSICIÓ QUÍMICA 

DATA: 14 de Març del 2009 

FONT DE CAN LLEVALLOL

COMPOSICIÓ QUÍMICA 

DATA: 14 de Març del 2009 

                                                    .

FONT CAN CASTELLVI

COMPOSICIÓ QUÍMICA 

DATA: 14 de Març del 2009

FONT DE CAN BOFILL (o de la Tartana)  

Observació: Degut a la presencia de un obturador en la font de la Tartana per evitar la pèrdua d’aigua, la mostra es va prendre d’unes garrafes que s’havien omplert amb aigua de la font.

COMPOSICIÓ QUÍMICA.

DATA: 14 de Març del 2009

FONT DE CAN GRANER   

COMPOSICIÓ QUÍMICA

DATA: 14 de Març del 2009 

COMENTARIS 

1. pH: Els valors de pH oscil.len en l'interval de 6,8 i 7,2 sent lleugerament àcides les fonts de L'Espinagosa i Can Llevallol; i lleugerament alcalines les fonts de Can Castellví, Can Bofill i Can Graner.

2. Conductivitat: La Font de L'Espinagosa presenta un valor de conductivitat superior respecte a les altres fonts, el que ens indica el major contingut en sals dissoltes. Els valors de conductivitat estan molt pròxims a les fonts de Can Llevallol, Can Castellví i Can Graner, destacant el nivell més baix a la font de Can Bofill o de la Tartana.

3. Clorurs: S'aprecien els nivells més alts en la font L'Espinagosa, destacant els nivells més baixos en la font de Can Bofill o de la Tartana.

4. Duresa: Les aigües de totes les fonts poden considerar dures, sent el nivell més baix en les fonts de Can Castellví i Can Bofill.

5. Calci: Degut a que el calci és un dels responsables de la duresa de les aigües, el perfil obtingut en les diverses fonts és similar, observant els valors més baixos en la font de Can Bofill o de la Tartana.

6. Magnesi: Es detecten diferents nivells de magnesi en les cinc fonts, essent més elevats en la font de Can Graner.

7. Bicarbonats: La font de Can Graner és la que presenta els nivells més alts de bicarbonats respecte a les altres fonts.

8. Sulfats: Destaquen els nivells alts de sulfats en la font de Can Graner que estarien relacionats amb els nivells també elevats de magnesi en aquesta font.

9. Sodi i Potassi: Els nivells de sodi són superiors als de potassi en totes les fonts com sol ser habitual, però destaquen els nivells alts d'aquests ions en la font de Can Castellví.

10. Mineralització global: De totes les fonts analitzades la de menor grau de mineralització, i per tant de major puresa és la font de Can Bofill o de la Tartana, seguides per la font de Can Castellvi, Can Llevallol i Can Graner amb valors molt propers entre sí, i per últim, la font de L'Espinagosa seria la que presenta un major contingut de sals en solució.  

Autor: Pedro Bago López.